Millor tard que mai. El Gran Premi del Saló del Cómic de Barcelona es concedeix a un autor com a reconeixement de la seva trajectòria artística : es tracta del premi més important que es concedeix en Espanya en l'àmbit dels tebeos. Es un premi que s'ha concedit aquest any als germans Quesada, Pedro i Miguel, tot i que Pedro ho rep in memoriam, donat que va morir en març de 1988. Els germans Quesada varen donar molts dels seus millors anys al tebeo, bàsicament a l'Editorial Maga, amb títols com Pequeño Pantera Negra que tingueren vendes rondant els 80.000 exemplars, amb condicions laborals impensables pels autors d'ara i amb una producció que hui no es pensa posible pels autors europeus.
"Vàrem treballar durant anys fent historieta per Espanya" diu Miguel Quesada, "fins al moment en que la censura, i especialment la que exerciren Mª Consuelo Reyna (actual directora del diari degà de la ciutat de València, Las Provincias) i el Padre Vázquez varen esgotar la indústria del tebeo espanyol.". Sap el que diu, perque durant eixa época ell no era només un dibuixant, sino el director artístic de l'editorial, l'encarregat de supervisar guions i dibuixos, i la persona que acabava presentant els originals davant els censors. "Mª Consuelo deia que censura era una paraula molt lletja, que ells només asessoraven. Però el seu llapis roig era implacable... I no sabia el que feia, tenia uns vint anys i no sabia res de comics, no sabia el que estava fent. I ens va afonar";. La pressió a la que ens sometien era tan gran que les històries que publicaven moltes vegades eren excessivament banals, sense força. I això el públic no ho va perdonar. "La gent notava que les històries havien perdut interés". D'eixa manera, el talent dels germans Quesada que ara es reconeix va quedar molt allunyat dels circuits que havien freqüentat abans. El seu germà Pedro no podia treballar per l'estranger (evidentment per qüestions d'idioma), que va ser la seva alternativa, i va haver de dedicar-se a tota mena de feïnes, com ara vendre màquines de cosir, descarregar camions o fer de sacristan. Pedro Quesada havia tingut una dilatada carrera com a guionista amb daltabaixos d'èxit i qualitat, i havia escrit milers de pàgines de col·leccions tan emblemàtiques com Tony y Anita, El Sargento Invencible o Pacho Dinamita, totes junt al seu germà. I altres sense Miguel, com ara Roberto Alcázar y Pedrín i El Guerrero del Antifaz, aquesta última amb Manuel Gago, qui Miguel Quesada recorda amb especial afecte. "Manuel Gago" remarca Quesada "ens va aconseguir els primers treballs en el món del tebeo, era el nostre cunyat, una gran persona i un talente fantàstic". De fet, Gago va aportar les 30.000 pesetes de capital i una bona part del treball per constituir l'Editorial Maga, que, competint amb la maquinària de Bruguera i Editorial Valenciana, va guanyar-se un bon mos del mercat de posguerra espanyola. I Gago va ser qui els va fer venir des del Albacete natal dels Quesada fins a la ciutat de València.
Gago havia sigut una gran influència pels germans Quesada, tant en un aspecte directe (Pedro havia crescut vegent els treballs de Manuel Gago, i és patent en molta part de la seva obra), com en altres orientacions. Els dibuixos de Jesús Blasco que apareixien en Chicos i els Flash Gordon d'Alex Raymond que tant havien influenciat a Gago també deixaren marca als Quesada durant tota la seva carrera. L'admiració per Milton Caniff i Dana Gibson arribaria molt després. De fet, Miguel Quesada havia nascut en 1933 i s'estrenà pel món dels comics en 1945, amb només 12 anys.
Després de que Maga hagués sigut seriament afectada per la crisi del sector que la censura havia ocasionat, els treballs de Miguel Quesada varen girar-se cap a l'estranger. "De fet", diu Miguel Quesada "ja portava molt de temps treballant per Anglaterra, així que la crisi només em va obligar a dedicar la meva activitat cap a històries d'acció, en un principi, i cap a moltes altres coses després. Els anglesos pagaven millor i no donaven els problemes que teniem aquí". Amb tot, deixar Maga no era una decissió fàcil. "Jo era el director artístic, i havia estat molts anys... Tenia una mena de compromís moral amb ells, però vaig tenir una filla i ells em varen baixar el preu per pàgina. La situació era insostenible per mí. I vaig dirigir la meva producció cap Anglaterra durant catorze anys".
Quesada va patir també la crisi del cómic anglés, encara que aquesta no havia sigut generat per cap censor, sino per l'efecte magnètic que havia exercit la televisió : els guionistes s'havien anat a escriure pel pujant sector audiovisual anglés. Això generà un esgotament de l'aguant de Quesada, que va treballar també per França, Alemània, Itàlia, i fins i tot Japó. "Si recorde alguna cosa", explica Quesada, "és que els italians feien uns guions increibles, fantàstics, i que els alemanys m'enviaven unes històries de terror que no havia per on agafar-les". En eixa época,començà a treballar en un estudi que compartia amb els germans Ortiz i amb Luis Bermejo.
Com sol passar, el dibuixant de tebeos acabà bolcant-se en l'il·lustració. Quesada no és una excepció : va adaptar un Quijote (inclosos els textos), com també va fer adaptacions d'Alicia al País de les Meravelles, Pinocchio o El Somni d'una Nit d'Estiu. I una Bíblia de gran èxit. I al final, va acabar il·lustrant llibres d'educació religiosa. Després de molts anys, Quesada treballa per afició, com un home que sembla més esclau del llapis que no dominador de la seva feina. L'hàbit de dibuixar és tan intens que no s'ha pogut desfer d'ell tot i el pas dels anys. "Durant els anys 80", lamenta Quesada, "se'ns va deixar de costat, primant-se als nous dibuixants que eixien, i vàrem quedar oblidats. I és injust". Això pensà, segur, Jesús Cuadrado a Barcelona quan proposà al jurat dels premis la concessió d'aquest guardó a un parell dels grans de l'historieta de posguerra espanyola, la que més èxit de públic va tenir mai.
